Ian, salut i força al canut.
NO ho sé pas, si es pot trobar a Alemanya, però qui sap si hi hauria qualque manera d'arreglar-ho. Veurem què hi puc fer.
A propòsit, hi hauria, potser, la possibilitat que el traduïssin el alemany. Ara se'n parla.
Em dius que, a València, tot i que entre ells parlaven valencià, et responien en castellà. És el resultat d'anys i anys de prohibició, de marginació i, fet i fet, d'afavoriment d'un complex d'inferioritat.
Sé el cas d'estrangers que, tot i parlar en català a l'interlocutor, veu com li responen en castellà. En aquest cas, sempre he aconsellat que l'interessat digui "vull practicar català: us prego que em parleu en aquesta llengua". Sempre funciona.
Gràcies per la sort que em desitges. Només n'he publicats dos, fins ací. Ara n'escric un, una novel·la de "no ficció", sobre un home que va estar 29 anys a la presó, els dos primers condemnat a mort. Un fet real, brutal i escruixidor.
Ah, el pare de la meva parenta, indonesi, tenia com a llengua pròpia el bahasa Indonesia. Ja és mort: al cel sia. Ell i jo ens enteníem en esperanto.
------------------
Un échantillon (entre tellement d'autres) du sentiment d'infériorité linguistique. Cela s'est passé il y a longtemps. Depuis, la situation s'est beaucoup amélioré.
J'avais un ami majorquain, noir de race. Un jour, il s'est adressé au concierge d'un hotel, en catalan. L'autre lui a répondu en espagnol. Mon ami lui a dit: "Mais vous voyez que je parle comme vous. Porquoi vous me parlez espagnol?".
La réponse de l'autre a été surprenante: "Ah, perdonau, em pensava que éreu negre" (Ah, excusez-moi. J'ai pensé que vous étiez noir". Mon ami était noir comme la nuit.
A cette époque-la, un noir parlant catalan? Inoui. Maintenant, persone ne s'en étonne. J'en connais un, immigré de Cabo Verde, qui le parle aussi bien que nous.
NO ho sé pas, si es pot trobar a Alemanya, però qui sap si hi hauria qualque manera d'arreglar-ho. Veurem què hi puc fer.
A propòsit, hi hauria, potser, la possibilitat que el traduïssin el alemany. Ara se'n parla.
Em dius que, a València, tot i que entre ells parlaven valencià, et responien en castellà. És el resultat d'anys i anys de prohibició, de marginació i, fet i fet, d'afavoriment d'un complex d'inferioritat.
Sé el cas d'estrangers que, tot i parlar en català a l'interlocutor, veu com li responen en castellà. En aquest cas, sempre he aconsellat que l'interessat digui "vull practicar català: us prego que em parleu en aquesta llengua". Sempre funciona.
Gràcies per la sort que em desitges. Només n'he publicats dos, fins ací. Ara n'escric un, una novel·la de "no ficció", sobre un home que va estar 29 anys a la presó, els dos primers condemnat a mort. Un fet real, brutal i escruixidor.
Ah, el pare de la meva parenta, indonesi, tenia com a llengua pròpia el bahasa Indonesia. Ja és mort: al cel sia. Ell i jo ens enteníem en esperanto.
------------------
Un échantillon (entre tellement d'autres) du sentiment d'infériorité linguistique. Cela s'est passé il y a longtemps. Depuis, la situation s'est beaucoup amélioré.
J'avais un ami majorquain, noir de race. Un jour, il s'est adressé au concierge d'un hotel, en catalan. L'autre lui a répondu en espagnol. Mon ami lui a dit: "Mais vous voyez que je parle comme vous. Porquoi vous me parlez espagnol?".
La réponse de l'autre a été surprenante: "Ah, perdonau, em pensava que éreu negre" (Ah, excusez-moi. J'ai pensé que vous étiez noir". Mon ami était noir comme la nuit.
A cette époque-la, un noir parlant catalan? Inoui. Maintenant, persone ne s'en étonne. J'en connais un, immigré de Cabo Verde, qui le parle aussi bien que nous.